Als anys 50, Colera encara era un petit poble de pescadors. Quan el turisme de masses va començar a descobrir la Costa Brava, al municipi només hi anava gent al càmping i a algun hostal o pensió. Aquests primers estiuejants s’hi van trobar còmodes i, en la mesura que van poder, van començar a fer-s’hi una casa o a comprar un apartament.

El fet de mantenir gairebé inalterable la seva imatge de poble, atrau als estiuejants fidels a Colera i bona prova d’això és que aquest turisme, bàsicament familiar, ha continuant desplaçant-s’hi i actualment ja es pot parlar d’una tercera, i fins i tot quarta, generació. Es tracta de catalans -barcelonins, gironins, empordanesos- juntament amb gent d’altres zones de l’Estat espanyol. D’estrangers, no tants. La gent del país que hi té un habitatge sol passar-hi molts caps de setmana ja que amb dues o tres hores de viatge es planten en un poble de mar, gairebé com els d’abans, on fi no fa pas gaire la mainada encara jugava al mig del carrer. En general sol ser un turisme de classe mitjana o alta que venen a reposar i amb això ja en tenen prou.

Al litoral de Colera s’hi troba el salt del Gavatx. De tots aquests estiuejants, poca gent sap que l’origen del nom ve de 200 anys enrere quan un escamot de veïns, segons la llegenda que explica l’historiador local Arnald Plujà, “es va situar en aquell indret i anava parant la gent que deambulava amb direcció cap a la frontera francesa per tal de detectar els soldats de Napoleó que fugien de la península. Els feien pronunciar la paraula “màrfega” i si l’accent gal els delatava, eren llençats daltabaix de l’estimball”. D’aquí el nom d’aquest penya-segat, ja que els francesos eren anomenats –i encara ho són- com els gavatxos…